Usted no se lo cree

Text revisat corresponent a la conferència-tertúlia celebrada al marc de la «Tertúlia Borralleras» (Ateneu Barcelonès, 15/11/2012)
Versión en español – Descarregar presentació

El text es refereix al negacionisme internacional en general i es particularitza al que s’expressa en català o a medis de comunicació catalans.

Anatomia del procés d’aigualiment de la realitat

La distancia que hi ha entre la realitat física i la percepció social del canvi climàtic és immensa. Des d’aquesta realitat, mai del tot coneguda íntegrament, fins a l’opinió pública, s’hi interposen tot un seguit d’efectes d’esmorteïment de tipus científic, institucional i psicològic, que condueixen a una consciència col·lectiva del fenomen molt menys preocupant del que correspondria al coneixement cabal de la realitat original, i a una acció política inexistent, insuficient o inadequada. Això no obstant, la severitat científicament coneguda del problema és ja suficient com per a provocar el disparament de totes les alarmes i posar del tot en qüestió valors, models socials i comportaments individuals que suposarien, no només una amenaça certa per als interessos de les elits dominants, sinó també una important angoixa d’incertesa i de responsabilitat per a tots nosaltres.

El negacionisme climàtic organitzat neix de les elits econòmiques com una resposta que entenen necessària per a evitar o esmorteir aquest qüestionament sistèmic, i es recolza en els mecanismes d’evitació d’angoixa per part dels receptors, que ha après a aprofitar al seu favor.

A aquest text tractarem només de la intervenció del negacionisme organitzat a aquest procés, la seva estructura i finançament, i la seva influència. Cal ser conscients, però, que aquest poderós contramoviment interfereix només a una part, per bé que ben determinant, del flux de transmissió del coneixement públic de la realitat física.

Negacionisme climàtic: definició

A manca d’una definició acadèmica del negacionisme climàtic malgrat que publicacions científiques importants com Nature i altres empren el terme denialism sense complexos (1) n’ofereixo una de collita pròpia:

“El negacionisme climàtic consisteix en un escepticisme fingit o irracional pel que fa als resultats de la recerca al terreny climàtic, expressats aquests darrers rigorosament mitjançant el mètode científic i el procés d’avançament de la ciència, i que responen a una  realitat objectivament verificable. El seu objectiu és evitar, o si més no retardar, l’endegament d’accions correctives per la via de crear dubtes infundats sobre el conjunt de l’opinió pública.”

En ciència, l’escepticisme és un concepte central i necessari, i forma part inherent del procés d’avançament del coneixement científic. De forma general, aquest escepticisme, i el debat que comporta, s’expressa en el marc de l’Acadèmia, en particular mitjançant la publicació dels treballs de recerca a revistes científiques homologades, revisades per iguals, els resultats dels quals poden ésser replicats, o bé desmentits.

En canvi, el negacionisme climàtic rarament fa ús d’aquests processos científics homologats – sovint perquè els treballs que proposa contenen errors evidents, és a dir, no superen els filtres previs (no aproven, diríem) – i, en cas que algun d’ells aconsegueixi superar-los, són desmentits ben aviat.

Legitimació aparent del discurs negacionista

Això no obstant, el negacionisme climàtic necessita de científics amb títol de doctor per a legitimar i presentar una aparença de credibilitat pública als seus arguments fabricats.

En aquestes circumstàncies, els escrits d’aquesta gent s’expressen sobretot en llibres – que no estan sotmesos a revisió – i en el marc d’una gran quantitat de think-tanks (instituts de generació d’opinió) conservadors – tant els tradicionals com molts altres creats a l’efecte. Un estudi va demostrar que el 92% dels llibres negacionistes climàtics en llengua anglesa han estat editats per aquests think-tanks (2).

D’altra banda, la seva activitat a Internet és molt i: els blocs negacionistes superen amb escreix, en nombre i en activitat, els blocs que tracten l’afer amb rigor. Finalment, també la premsa diària es fa ocasionalment ressò dels seus postulats, en una aplicació inadequada del concepte d’equilibri informatiu (3) – com si l’evidència científica fos una cosa susceptible d’ésser sotmesa al veredicte de l’opinió pública, i els resultats no haguessin  estat molt més contrastats que qualsevol altra informació periodística.

El cos de coneixement científic en canvi climàtic es substancia a un organisme, anomenat IPCC (Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic), que fou creat el 1988 a iniciativa de George H.W. Bush i amb el suport de la major part de la comunitat científica. El president americà intentava, però, d’aquesta manera, desactivar el discurs alarmant (que no alarmista) que els climatòlegs portaven emetent durant almenys una dècada i que, al seu parer, havia arribat massa lluny. Tan lluny com per a proposar, el 1985, objectius de reducció d’emissions amb la vista posada a 2005 (4).

Així, a més d’integrar tota la comunitat científica del clima (més de 2000 persones) i tota la producció científica dispersa realitzada durant el període (l’IPCC no té activitats pròpies de recerca), aquest organisme ha d’emetre, juntament amb cada un dels informes periòdics – que emet cada cinc anys aproximadament- un resum per a legisladors.

Les normes de l’IPCC demanen que el text d’aquest resum sigui aprovat per la unanimitat de tots els governs del món, i que alhora no sigui objectat per cap científic líder. Les immenses pressions sobre la retòrica que es produeixen a cada ocasió fan que aquest resum, que és l’únic document que és llegit fora de la comunitat especialista emissora de l’informe complet, resulti sensiblement aigualit respecte a la percepció que els científics naturals tenen del problema.

Què ens diu l’evidència científica

La confluència de desenes de milers de treballs de recerca ens porta a poder efectuar les següents afirmacions sense risc d’equivocar-nos:

1. El planeta s’està escalfant i aquest fet és degut a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni, el metà, l’òxid de nitrogen, l’ozó troposfèric i els propel·lents en forma de CFC i HFC. Els  aerosols també hi contribueixen, si bé el seu efecte és contradictori.

De fet, el CO2 ha estat sempre el regulador del clima del planeta, al llarg de tota la seva història geològica (5).

 Les civilitzacions, tal com les coneixem, han estat possibles gràcies a un període d’estabilitat climàtica desconegut a la història geològica de la Terra a la temperatura preindustrial (<1750). Aquesta estabilitat va permetre la predictibilitat de les collites i l’estabilitat del nivell del mar, i així la sedentarització.  Abans de fa uns 10.000 anys, i fins en fa uns 800.000, la temperatura oscil·lava entre més o menys l’actual i les edats de gel, moments en que era uns tres-cinc graus inferior a l’actual. (Durant aquests darrers períodes, enormes plaques de gel d’un espessor de fins a 4 kilòmetres cobrien bona part de  l’hemisferi nord, i el nivell del mar era fins a 100 m inferior a l’actual) (6). La vida a la Terra, tal avui com la coneixem, està adaptada a la temperatura estable preindustrial (7).

2.  El planeta s’ha escalfat poc menys d’1 ºC des de l’era preindustrial, amb una acceleració d’al voltant de 0,6 ºC a les tres darreres dècades (8). Si no fos per l’efecte d’apantallament solar produït pels aerosols de sofre emesos per les centrals generadores d’electricitat a base de carbó sense protecció, s’estima que l’increment de temperatura seria sensiblement més elevat, fins a ~2 ºC addicionals (9). Les previsions apunten a un augment del ritme d’augment, és a dir, a increments progressivament superiors a 0,2 ºC/dècada(8), com correspon a un comportament sistèmic exponencial.
3. Aquest increment de la temperatura es manifesta, des del punt de vista físic, en un augment de la intensitat, freqüència i persistència de diferents fenòmens meteorològics extrems. Així, els diferents estats normals del temps: càlid, sec, fred i plujós esdevenen, en estancar-se i intensificar-se, en onades de calor, sequeres, onades de fred i tempestes torrencials amb inundacions. Aquests extrems en comporten d’altres: incendis forestals i impactes a la disponibilitat d’aigua potable, a la seguretat alimentària i a l’economia en general. L’increment d’aquests fenòmens en intensitat, freqüència i persistència als darrers anys està ben documentat per l’IPCC, i és consistent amb les prediccions (10).
   

   Relació entre el nivell del mar i la temperatura a escala geològica, que mostra la moderació de l’IPCC en aquest punt (Font: David Archer, ref. 121)

4. Una altra conseqüència de l’increment de la temperatura mitjana global és la fusió de les masses de gel del planeta, en particular Grenlàndia i l’Antàrtida. Actualment, aquestes dues immenses masses de gel estan perdent massa a raó d’aproximadament un kilòmetre cúbic d’aigua al dia (11). Això està provocant un increment del nivell del mar molt superior a les prediccions de l’IPCC (12), però encara resulta poc perceptible als sentits. Els darrers estudis assenyalen un increment del nivell del mar d’entre 1 i 2 metres per a l’any 2100 i creixent (13), per bé que alguns consideren possible fins a 5 m degut a la dinàmica no lineal de les grans masses de gel i la intensitat del forçament (14). És probable que l’increment del nivell del mar no tingui ja aturador possible, i que d’aquí a alguns segles o mil·lennis, la quantitat i velocitat de creixement de les emissions dels darrers 30 anys hagi iniciat un procés que condueixi a un nivell del mar uns 75 m superior a l’actual, corresponent a un planeta sense gel (15), tal com va succeir fa 55 milions d’anys, quan va tenir lloc una extinció massiva d’espècies i un clima tropical als pols (16).
5. Degut a la inèrcia tèrmica dels oceans i de les grans masses de gel, la resposta en temperatura no es produeix de forma immediata a l’aparició del forçament climàtic. El sistema respon amb un retard d’entre 10 i 50 anys (17). Això vol dir que la temperatura actual podria ser la que correspon a la concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera de fa 50 anys. S’ha demostrat que, si la concentració es mantingués constant als nivells de 2005, la temperatura augmentaria encara d’almenys 0,6 ºC (18), sempre i quan la concentració d’aerosols de sofre a l’atmosfera fos també la mateixa.
6. No és responsable considerar, com es promou des dels entorns polítics i mediàtics internacionals, que un increment de fins a 2 ºC és prou segur (19). Aquest fet canviaria radicalment l’aspecte del planeta a llarg termini, així com les seves condicions de vida. Per exemple, aquesta temperatura correspon a un nivell del mar, en condicions d’estabilitat, d’uns 25-35 metres superior a l’actual (20).
7. Si no es prenen les mesures correctores necessàries, veus molt autoritzades assenyalen que a la dècada del 2060 la temperatura mitjana de la Terra haurà augmentat d’uns 4 ºC (21,22,23,24) – veure figura adjunta i advertència aquí.

8. La dinàmica del sistema climàtic fa que, un cop superat determinat llindar, els efectes d’amplificació promoguin una acceleració del fenomen de forma que és la pròpia Terra la que comença a emetre CO2 i metà fins que, eventualment, assoleixi un nou estat estable. Aquest nou estat estable correspondria probablement a un planeta sense gel, uns 6-10 ºC més càlid que l’actual (15), per bé que alguns parlen de la Síndrome de Venus, segons la qual el planeta quedaria completament destruït i sense vida (25). Aquest llindar s’ha estimat en 1,3 ºC (26)
9. Si bé és teòricament possible atenuar o aturar el canvi climàtic en curs, aquell que haguem produït és virtualment irreversible (27), almenys fins a mil anys després d’haver aturat totes les emissions (28).
10. Per tal d’intentar evitar la superació d’aquest llindar, és imprescindible que les emissions de gasos d’efecte hivernacle disminueixin a raó del 6% anual, durant 50 anys, començant no més tard de 2013 (26,29). Alhora, durant el segle XXI caldria reforestar una superfície equivalent a tot el que s’ha desforestat durant l’era industrial, a fi i efecte de capturar el diòxid de carboni que ja hi ha en excés a l’atmosfera (geoenginyeria “feble”). A l’any 2050, les emissions de gasos d’efecte hivernacle haurien de ser aproximadament zero (30, 31).
11. Cal tenir present que les lleis de la termodinàmica assenyalen que hi ha una correspondència entre la variació d’energia neta que es subministra al sistema econòmic (actualment gairebé proporcional a les emissions de CO2 per combustibles fòssils) i la variació del PIB mundial (32,33,34): només augmentant l’eficiència energètica i evitant l’efecte rebot seria possible desacoblar aquestes dues variables. Això no obstant, l’eficiència energètica d’un sistema d’enginyeria té uns límits teòrics infranquejables, que son funció del procés.
12. La principal manera de reduir les emissions consisteix en  la generació d’electricitat sense combustibles fòssils, amb les anomenades energies renovables, i substituir el petroli per electricitat al transport lleuger. Això no obstant, investigacions recents indiquen que les principals, eòlica i solar, només poden arribar a generar com a màxim al voltant de la meitat del total de l’energia que es consumeix actualment a tot el món (35,36). Malgrat això, no és segur que hi hagi a la Terra minerals suficients per a construir i mantenir el parc (37).

Així doncs, l’abordament del problema climàtic ens condueix, necessàriament, a un món amb un consum d’energia, i per tant de PIB per càpita, molt inferior a l’actual.

13. Les negociacions internacionals de reducció d’emissions, condició necessària per tal que les accions tinguin la possibilitat d’ésser efectives (38), es troben estancades degut a 1) la magnitud i la complexitat de l’empresa i 2) l’exigència dels països més pobres de que es tingui en compte la responsabilitat històrica i que el repartiment de l’atmosfera sigui equitatiu en termes d’emissions per càpita, i no per països.

El gran dilema ètic

El problema del canvi climàtic des del punt de vista social encaixa en l’anomenada “Tragèdia dels comuns”, un cas particular del dilema del presoner aplicat a la sobreexplotació de recursos escassos compartits, en aquest cas l’atmosfera (39).

D’uns valors ètics establerts per a un entorn de població reduïda, tecnologia limitada i un accés als recursos aparentment il·limitat; amb responsabilitats individuals, identificables i localitzats en l’espai i el temps, hem passat a un entorn del tot diferent i a unes causalitats estadístiques i diferides que no responen als esquemes deterministes clàssics de responsabilitat.

El canvi climàtic hi afegeix complexitat tant espacial com temporal, des de la dificultat de fer prediccions prou exactes, fins a la qüestió central de l’ètica intergeneracional. El canvi climàtic és interpretat com un mal incomprensible i necessari més que com un dany moral o polític, es considera el resultat incidental d’uns hàbits de vida difícils de canviar, i no causa cap repugnància moral. Estem doncs davant d’una tempesta moral perfecta i, per a negar-la, emprem recursos de distracció, complaença, esgrimim dubtes no raonables, ens enganyem amb falses il·lusions, consentim en excés, caiem en l’atenció selectiva quan no en la hipocresia (40).

Tot això ens reclama l’establiment d’un nou sistema de valors, que no sorgirà a no ser que responguem satisfactòriament i en conseqüència a l’advertència de Stephen M. Gardiner, catedràtic d’ètica de la Universitat de Washington:

Hem creat un problema vital
Refusem obstinadament fer-hi front
Fem tot el possible per diferir-ne la resposta
Imposem càrregues als demés
Confonem conceptes insistint en solucions incrementals

Quina mena de gent faria així les coses? (41)

Què nega el negacionisme, i per què

El negacionisme ho nega tot. A grans trets, nega qualsevol dels punts esmentats més amunt, i qualsevol evidència científica intermèdia que serveixi de fonament a aquestes conclusions. Uns neguen que hi hagi escalfament; altres admeten que n’hi  ha, però en neguen la magnitud; n’hi ha que n’admeten la magnitud, però neguen que continuï creixent; els qui admeten que pot seguir creixent diuen que serà bo; els qui admeten que no serà bo neguen que les conseqüències en siguin catastròfiques; els qui admeten que poden ser catastròfiques avoquen per la mera adaptació. En aquest sentit, el negacionisme climàtic és internament molt contradictori. Però hi ha una cosa que tot el negacionisme rebutja singularment: que el canvi climàtic, si existeix, sigui atribuïble a l’ús de combustibles fòssils.

Per altra banda, els negacionistes climàtics, i la gran majoria dels seus seguidors a l’opinió pública, molt sovint comparteixen un atribut comú: la seva creença en les virtuts de l’economia de mercat desregulada i en creixement perpetu (42), el que s’anomena fonamentalisme de mercat – avui en diríem neoliberalisme. Això és especialment cert, però no només, per al cas de líders d’opinió que no són científics naturals sinó socials, en particular economistes, molt més atesos pels medis de comunicació i la classe política que no pas els científics naturals.

Això ens duu a comprendre un de tants mecanismes psicològics que utilitza el negacionisme en el seu favor. Donat que l’encarament del problema climàtic no sembla possible sense una planificació significativa de l’economia, les persones amb al·lèrgia a aquest concepte estan sotmeses al biaix de confirmació de manera que, quan reben una notícia de caire negacionista, l’hi atorguen molta més credibilitat que a qualsevol altre comentari de la realitat climàtica que acaba afirmant que l’única manera de resoldre-ho és reduint les emissions. Un mecanisme paral·lel ben estudiat es el de la teoria del raonament motivat (43).

Finalment, un nombre no menyspreable de científics negacionistes són fonamentalistes cristians, persones per a les quals l’àrbitre de la realitat no és el mètode científic, sinó la literalitat de la Bíblia. Aquest fet és molt acusat als EE.UU, molt més que la creença general, i té una influència entre les elits molt superior al que habitualment es creu (44).

La combinació d’al·lèrgia a la regulació de l’economia i l’element comú de negació ens acosta a l’origen del negacionisme organitzat, en particular al finançament de la maquinària. Efectivament: el negacionisme climàtic té origen a, i és indissociable de, la maquinaria de promoció del pensament neoliberal originada als anys 1930 a la Mont Pélérin Society i reforçada als anys 1970 a partir de l’Informe Lewis Powell. Els seus finançadors principals, però de cap manera únics, son les empreses relacionades amb l’energia. Dos textos acadèmics ens acosten a aquesta realitat:

“Demostrem que diverses organitzacions del moviment conservador s’han mobilitzat durant els darrers anys en forma de contramoviment d’oposició als esforços del moviment ecologista, i dels seus aliats, per a mostrar la gravetat dels problemes mediambientals globals.” – Aaron M. McCright and Riley E. Dunlap (2000), Department of Sociology, Washington State University (45)

De manera que

“Les afirmacions contràries dels escèptics ténen una importància secundària… la lluita sobre l’estat del planeta és una lluita sobre els valors socials dominants que institucionalitzen obligacions i esquemes de poder. Aquesta reacció ha quedat eclipsada, si no completament amagada, degut a que els acadèmics s’han preocupat massa de les pròpies afirmacions contraries i han deixat el significat del propi escepticisme relativament indeterminat i subanalitzat. – Peter J. Jacques (2006), Department of Political Science, University of Central Florida; Department of Sociology, Oklahoma State University (46)

Així doncs no son tan importants els arguments concrets del negacionisme, que no aconsegueixen superar l’examen rigorós del mètode científic, com la seva significació com a contramoviment de rebuig a unes evidències que qüestionen els propis fonaments de la societat industrial actual i, sobretot, valors i estructures de dominació considerades immutables.

Abans d’examinar-ne l’estructura veiem, però, les estratègies que fa servir.

Objectiu i estratègies del negacionisme climàtic

El negacionisme organitzat no té com a objectiu guanyar cap debat científic, car és ben conscient de que el té perdut per endavant. L’objectiu del negacionisme organitzat és paralitzar l’acció política de resposta al fenomen per la via de crear dubtes a la població sobre la validesa dels resultats científics, tant els que s’adrecen a les causes com, sobretot, els que proposen respostes, necessàriament radicals en ésser ja insuficients les incrementals – aquestes darreres tal vegada vàlides fa algunes dècades. Aquests dubtes són creats aprofitant diverses característiques de la ment humana ben estudiades per la psicologia, i d’ús quotidià per part de la indústria de la publicitat i la política.

A més, però, fa ús d’un tret específic, com és el mecanisme de defensa: ningú de nosaltres no vol creure’s que això està succeint, i molt menys que ocorre amb la severitat que acabo de descriure. És molt difícil ser immune al biaix de confirmació sense ésser especialista (i fins i tot s’hi sucumbeix sovint en aquest cas), car l’assumpció del problema en tota la seva dimensió ens faria qüestionar en excés no ja els nostres comportaments, sinó la visió del món que teníem fins ara. Fins al punt que mantenir-la ens podria fer superar el nivell tolerable de contradicció íntima (47).

De manera general, el negacionisme organitzat fa ús de la ‘segona dimensió del poder’, en termes de Steven Luke, ‘mobilitzant el biaix’ en benefici d’uns grups i persones, i a expenses no ja d’altres (48,49), sinó del futur sencer de la humanitat i de la casa comuna. Alhora ha fet seva, i aplicat amb èxit, la teoria sobre l’hegemonia cultural del comunista italià Antonio Gramsci (50), i les tècniques de propaganda d’Edward Bernays (51).

El negacionisme climàtic té alguns antecedents dels que n’ha après la seva eficàcia. El més notable és el de la negació del efectes nocius del tabac, que va permetre a les companyies tabaqueres evitar l’acció política durant cinquanta anys, provocant pel camí milions  de morts prematures en nom de   la llibertat i l’eficiència econòmica. El negacionisme climàtic i el del tabac comparteixen no només organitzacions (think-tanks, agències PR) i fonts de finançament, sinó fins i tot persones: alguns ‘científics’ negacionistes climàtics que abans havien treballat per a la indústria del tabac. També per la de l’amiant, els refrigerants i propel·lents CFC’s, i molts altres (52). També per a la de l’automòbil, arribant a negar els avantatges del cinturó de seguretat– cosa que algú com Xavier Sala-i-Martin encara avui defensa, contra tota evidència, a programes televisius catalans de promoció de la doctrina neoliberal (53). Amb aquests antecedents va descobrir que és molt més eficaç qüestionar públicament els resultats científics que simplement pressionar els òrgans legislatius.

Això no obstant, el negacionisme climàtic és molt més poderós (i perillós), s’ha sofisticat considerablement, i està del tot internacionalitzat.

1. Una de les línies estratègiques principals del negacionisme organitzat consisteix en aparentar que son molts, que el seu nombre és comparable a la dels científics honestos. Això s’aconsegueix mitjançant la creació d’un gran nombre de think-tanks ad hoc, de forma que aquestes organitzacions contracten les mateixes persones per a elaborar informes semblants, però els emeten sota un paraigua diferent. Aquestes informacions són llavors reproduïdes urbi et orbi pels medis de comunicació afins, mitjançant el que es coneix com la cambra de ressonància.

En canvi, un conegut estudi de 2011 mostra que només un màxim del 3% dels científics relacionats amb el clima son negacionistes, i que, a més, són els pitjors quan se’ls avalua per la quantitat i rellevància de la seva producció científica (54).

Per contra, un conegut treball de la historiadora de la ciència de la Universitat de Califòrnia, Naomi Oreskes, va posar de manifest a la revista Science el 2004 la unanimitat de la comunitat científica respecte a la realitat del canvi climàtic i les seves causes (55), i un estudi molt recent posa de manifest que, entre 13.926 papers acadèmics analitzats, només 24 (el 0,17%) rebutgen el canvi climàtic – aquests que han aconseguit superar els filtres, tal vegada per haver escollit publicacions de segon ordre a la majoria dels cassos, amb revisors poc especialitzats – i han estat citats de mitjana tres vegades menys freqüentment que la mitjana de tots els altres. L’autor assenyala que:

«D’una cosa podem estar segurs: si algun d’aquests articles [negacionistes] hagués trobat la panacea que falsés l’escalfament global antropogènic, estaria en camí de ser un dels més citats de la història de la ciència.» (56)

Així, no és estrany que una gran quantitat d’acadèmies de ciències de tot el món hagin assumit els resultats de la ciència del clima, s’hagin produït gran quantitat d’advertències i crides públiques des d’aquestes instàncies i que la revista Science publiqués el 2011 un breu text, signat per 255 científics, en el qual es declarava que els resultats de la ciència del clima eren tan consistents com els de l’evolució o l’origen de l’univers (57).

2. Una altra estratègia central té a veure amb el concepte d’incertesa. Per una banda, empren el terme de forma equívoca, sabent que el concepte popular d’incertesa no és el científic, sinó l’econòmic, que equival a “no se sap”. En cas que tinguin en compte el concepte científic n’amplifiquen els marges, o tot directament prenen per bo el marge més convenient (normalment l’inferior), sense tenir en compte que la incertesa opera en ambdós sentits (es més: s’ha demostrat que és més probable el marge ‘pitjor’ que el ‘millor’) (58).

Aquest fet es fa evident quan els economistes entren en acció i defineixen els anomenats models integrats econòmics-climàtics als que, a més de descomptar el futur, adopten les prediccions climàtiques més moderades, sovint sense cap recolzament científic (59).

Finalment, el negacionisme empra l’anomenat mètode SCAM (Scientific Certainty Argumentation Method) (60), ben estudiat, segons el  qual no em creuré res si no m’ho diu amb tota certesa i exactitud. Com si el fet de no conèixer-ho absolutament tot amb tota exactitud impliqués que no coneixem res en absolut. Per a ells, la ciència encara no ha dit la última paraula, cosa que és completament falsa pel que fa almenys a les qüestions bàsiques (61), suficients per a motivar l’adopció de mesures correctores dràstiques.

En aquest punt s’aprofiten del rigor científic i de la parla normalment cauta i prudent dels investigadors. És teòricament impossible donar, en termes científics, una cosa per absolutament certa. La comunitat científica mai s’expressa en aquests termes, sinó que parla de (conclusió) probable, molt probable, certesa virtual, que normalment quantifica objectivament (a cops subjectivament de forma col·lectiva), amb els corresponents marges d’incertesa expressats en % o en la unitat de que es tracti. Entenc que aquest comportament, exigible a l’entorn formal de l’Acadèmia, hauria de ser revisat (i no penalitzat) quan s’adrecen al públic.

3. Una tercera estratègia consisteix en polititzar la ciència. Aquesta expressió resultarà de ben segur sorprenent a tot científic quan la senti per primera vegada, a qui li semblarà un veritable oxímoron. No estem parlant de polititzar l’aplicació de la ciència (de la tecnologia, doncs), cosa que té tot el sentit. El que fa el negacionisme és donar la impressió de que els resultats ‘oficials’ de la climatologia son 1) d’esquerres o bé 2) un producte ‘del sistema’. Converteixen un problema físic amb un problema polític (62).

D’aquesta forma s’aprofiten del desconeixement general del mètode i procés científic, i traslladen les conclusions dels climatòlegs i assimilats al terreny de l’opinió, polaritzant-la. En aquestes circumstàncies es produeix el fenomen típic de la comunicació política: tots atribuïm major credibilitat als arguments emesos per persones o ideologies amb les que ens hi identifiquem. Així doncs, en aquestes condicions induïdes, sempre hi haurà un nombre significatiu de persones, líders d’opinió o polítics, que exerciran de contrapès, sovint suficient, de qualsevol iniciativa que pretengui legislar en favor de la disminució de l’ús de combustibles fòssils.

Una manifestació d’aquesta politització té com a diana el propi IPCC. En la mesura del seu caràcter ‘intergovernamental’, i el fer d’estar a l’ègida de Nacions Unides, se l’acusa d’organisme polititzat i sotmès al biaix del pensament de grup. Això quan no se l’acusa directament de conspirador, generador d’arguments que condueixin a un ‘nou ordre mundial’, naturalment socialista, i amb base a l’ONU. Perspectiva que, naturalment, és rebutjada pels emissors de l’argument de forma radical (63).

L’eficàcia d’aquesta estratègia ve donada pel fet que a tothom li resulta evident que, si s’han de reduir dràsticament les emissions de CO2, això s’ha de dur a terme al terreny internacional, i algun organisme haurà d’haver-hi que vetlli pels acords als que es pugui arribar i que, eventualment, en forci l’acompliment.

Una variant consisteix a descriure els científics de l’IPCC com a incompetents (‘aquells nois de l’IPCC’), gent que esgrimeix una ‘teoria’ a la que arriben a través d’uns models imperfectes. Aquí es fa ús de la confusió popular entre els conceptes de ‘teoria’ i ‘hipòtesi’, del desconeixement de la diferència substantiva entre models de les ciències ‘dures’ i els models econòmics, i s’amaga el fet que la ciència del clima empra els models com una eina més: moltes de les conclusions, en tot cas les més rellevants, no necessiten dels models per a ésser prou ben fonamentades (64). Finalment, el fet que la dreta consideri incompetent l’esquerra és un fet prou ben estudiat, que el negacionisme també sap aprofitar.

Per altra banda, el fet de pintar els resultats de la climatologia com els ‘oficials’, els originats ‘al sistema’, obté ressò a determinats grups socials amb sensibilitat d’esquerres, i també entre alguns grups d’adolescents.

4. Als entorns més elaborats, el negacionisme ha trobat un bon aliat en la filosofia de la ciència, com quan fa referència a Thomas Kuhn. També a algunes manifestacions simplificades del posmodernisme, en particular i sobretot a Paul Fereyabend, que són llegits com a legitimadors teòrics de l’absència de veritats absolutes, ni tan sols les evidències científiques (65,66).
5. Hi ha (almenys) una darrera línia estratègica que reforça el conjunt: l’inversionisme, acusar l’altre del que un mateix fa. Es tracta d’atribuir l’execució de les estratègies esmentades més amunt a tot aquell que defensi els resultats de la ciència del clima, la gravetat del problema o plantegi solucions que incomodin el poder econòmic (63,67). Entre un gran nombre d’exemples destaca el comentari de la cadena Fox, acusant James Hansen, considerat el millor climatòleg del món, d’obrar de la mateixa manera que quan la indústria del tabac pagava als metges per negar els perills del tabac (68).

El negacionisme organitzat abasteix tots els flancs d’influència social. Des de la preeminència de diputats i senadors electes afins al negacionisme fins a la intervenció als programes educatius infantils (69), passant pel finançament de departaments universitaris, comunitats religioses i la promoció de posicionaments preferents a les cerques d’Internet, la publicació d’anuncis negacionistes als diaris de gran tirada, campanyes de marketing directe de gran abast, censura governamental sistemàtica d’informes científics (70,71,72), dificultats en la publicació de treballs de recerca (73), pressió sobre els medis de comunicació (74,75),el negacionisme climàtic ha aconseguit penetrar a tots els àmbits socials.

L’objectiu instrumental del negacionisme organitzat consisteix en provocar que el debat científic, enlloc de produir-se, i decidir-se, a l’Acadèmia entre experts, tingui lloc en públic, entre el públic, ‘democràticament’, en el que es coneix com a ‘fabricació de controvèrsia’ creant així la impressió que les afirmacions de cada part tenen la mateixa legitimitat (76). L’argument, naturalment, té trampa, ja que, per una banda, la ciència és essencialment no democràtica. Per l’altra, el negacionista professional de torn que ‘debat’ té a la seva disposició un ‘llibre d’estil’ amb un arsenal de contra-arguments que, per bé que fal·laciosos, son virtualment impossibles de desmuntar per part d’un no expert. I això sense comptar amb les múltiples astúcies de la propaganda, que també coneixen bé, i que van des de deixar sempre el darrer comentari a un bloc o una notícia (guanyen per esgotament i aprofiten així el conegut efecte de ‘la darrera paraula’), a l’atac personal en el cas que es trobin amb oponents ben informats. Si no poden guanyar l’argument, intenten destruir el seu portador.

Finalment, si algú, bon coneixedor del panorama, es nega a debatre, sempre se’l podrà titllar de covard o, simplement, assegurar que adopta aquesta posició perquè no disposa  d’arguments vàlids. A l’àmbit celtibèric, els negacionistes professionals no escapen a la mania d’insultar, però no s’han assolit els nivells d’intimidació organitzada (77), que ha arribat a demandes judicials ‘estratègiques’ (78) i amenaces criminals (79) que ha sofert tot científic o comunicador que hagi gosat expressar la seva opinió en públic als EE.UU, Gran Bretanya i Austràlia, principalment (80).

Les coses han arribat a extrems insuportables, com les acusacions a Phil Jones al cas Climategate, que han estat examinades en detall per set tribunals acadèmics que han acabat rebutjant categòricament les acusacions de males pràctiques científiques (81). A James Hansen, el climatòleg en cap de la NASA, li van incendiar al 2005 l’habitatge, si bé feia poques setmanes que s’havia traslladat i encara no ho havia comunicat oficialment. El mateix dia, un camió que es va foragitar va atropellar un col·laborador seu a l’avinguda Broadway (82).

L’execució d’aquestes línies estratègiques dona lloc a una gran tipologia d’accions tant al terreny mediàtic com al polític. Però, amb quins instruments compta la maquinària?

La organització del negacionisme climàtic

El negacionisme climàtic, s’haurà endevinat, té com a origen, està finançat i es suporta en la poderosa estructura de promoció del pensament neoliberal, que sabem triomfant. Empra les mateixa tipologia d’estructures, per bé que ha desenvolupat un nombre important de terminals específics que, això no obstant, estan sota la supervisió de la xarxa tradicional. El gràfic dona una idea de la composició d’aquesta maquinària.

Destaquem aquí tres grups principals: les agències de comunicació, els think-tanks i les fonts de finançament.

Agències PR

Les agencies de comunicació, o de relacions públiques (PR) són, junt amb les fonts de finançament, l’element més invisible del conjunt. Constitueixen la interfície necessària entre els emissors del missatge negacionista i els diferents destinataris. La seva funció és de doble direcció: per una banda, empaquetar atractivament els arguments negacionistes i difondre’ls amb eficàcia retòrica, organitzativa i temporal; per l’altra, estar pendents de l’opinió pública i de les dinàmiques del destinataris a efectes d’ajustar els missatges i els seus emissors a cada situació concreta. S’enorgulleixen d’aconseguir que, sense que ni vostè ni jo sapiguem ben bé per què, un dia la nostra opinió o posicionament s’hagi decantat lleument al seu favor – de fet en favor del seu client. Suficients salves d’aquesta tàctica estratègicament concebudes acaben aconseguint que comprem el producte, la idea, o la ideologia que representen.

La seva relació amb els medis de comunicació és de preeminència i condicionament dels continguts, en la mesura de que funcionen alhora com a agències de publicitat per compte de grans clients, empreses que tot sovint coincideixen amb les que financen la maquinària (83). Aquestes agències, de les que rarament se’n parla, són grans multinacionals amb tentacles a gairebé tots els països del món (84).

Think-tanks

Els think-tanks (instituts de generació d’opinió) actius en el negacionisme climàtic es poden dividir entre 1) els tradicionals (Hudson Institute, American Enterprise Institute, Hoover Institution, etc.), uns 5 com a màxim; 2) els de l’onada anti-maig-68 creats als anys 70 (Cato Institute, Adam Smith Institute, Competitive Enterprise Institute, National Center for Public Policy Research, etc. i així fins a més de 100), l’objectiu principal dels quals és combatre la socialdemocràcia i desacreditar l’ecologisme creixent; i 3) els creats ad hoc per al tema climàtic (Center for the Study of Carbon Dioxide & Global Change, Citizens for the Integrity of Science, Environmental Literacy Council, Global Warming Policy Foundation, Heartland Institute,etc., i així més de 50), que poden ésser catalogats també dintre del contramoviment antiecologista iniciat als anys 1970 (85) i que ha estat anomenat ‘l’assalt neoconservador a la Terra’ (86). El George C. Marshall Institute, creat per a fer creure a la població, contra l’opinió de tota la comunitat científica, que la ‘guerra de les galàxies’ de Ronald Reagan era tècnicament possible, fou reconvertit al negacionisme climàtic després de la caiguda del mur de Berlín (87).

Cap ni una d’aquestes organitzacions duu a terme activitats pròpies de recerca científica. En canvi, estan completament al dia de la investigació i la seva missió és la de generar pseudo-arguments d’aparença científica i versemblança pública, que posen a disposició de les agències de PR per a que siguin posteriorment assumits per la tropa formada per un gran nombre d’astroturfs, grups d’acció i medis de comunicació, aquests darrers amb diferents graus de convicció. Els think tanks són els estrategs del negacionisme: dissenyen, fabriquen i comercialitzen idees digeribles en primera instància; les agències de PR aporten bona part de la vessant tàctica i de distribució (88). La seva imbricació és molt gran, fins al punt de que els think tanks duen a terme moltes activitats de PR, i les agències PR poden ésser considerades think tanks especialitzats en la distribució d’idees.

Aquests think-tanks, alguns dels quals tenen pressupostos fabulosos i desenes de doctors en plantilla (fellow members) o com a col·laboradors habituals, estan  composats típicament, bé als òrgans de govern o bé com a finançadors habituals, per empreses energètiques, químiques i farmacèutiques, asseguradores, empreses de sanitat privada, potents gabinets jurídics, les pròpies agències de PR i professionals dels medis de comunicació. Per exemple, el Cato Institute, un dels referents del pensament neoliberal i un dels més actius en negacionisme climàtic, amb un pressupost anual de més de $20.000.000 (dades de l’any 2005) n’és un exemple paradigmàtic: Rupert Murdoch, el negacionista mediàtic de referencia associat a capital saudita, ha format part durant molts anys del consell d’administració (89). Al seu torn, el Cato Institute finança altres 25 ‘sub-think-tanks’, alguns d’ells també actius en el negacionisme climàtic.

Per altra banda, aquestes organitzacions formen grans xarxes internacionals, com ara la Stockholm Network o la International Policy Network, amb al voltant d’un centenar de think tanks cada una.

Fonts de finançament

Qui paga tot això? Naturalment les grans empreses, sobretot les que resultarien més afectades per les polítiques climàtiques en particular o ecologistes en general, junt amb els beneficiaris de les privatitzacions i reduccions fiscals que promouen. També hi contribueixen, i realitzen accions pel seu compte, diferents associacions empresarials, com les que agrupen les empreses del carbó, petroli i gas, elèctriques, ferrocarrils, etc., i les cambres de comerç. Aquests interessos es reuneixen, principalment, al voltant de la Business Roundtable (90).

Finalment, és del tot significativa la contribució de particulars, a través de fundacions personals, moltes d’elles organitzades al voltant de la Philanthropy Roundtable en funcions de ‘Soviet Suprem’. Fortunes com les de les famílies Bradley, Scaife, Olin, William E. Simon, els germans Koch, fins a unes 30 (91), i les famílies fonamentalistes cristianes d’orientació reconstruccionista Ahmanson i DeVos, aquesta darrera ex-propietària de Blackwater (92), son també grans contribuents habituals a la maquinària.

Les quantitats destinades al negacionisme climàtic són immenses, i en absolut comparables a les que reben les organitzacions dedicades a la promoció i difusió del problema climàtic o els pocs think tanks d’orientació més socialdemòcrata (93). No obstant això el negacionisme rebutja aquesta afirmació, ja que inclou en els seus càlculs les quantitats dedicades a la investigació científica finançada amb fons públics, que titllen de ‘governamental’ i així, segons el seu argumentari, tendenciosa.

Influència del negacionisme

Índex de negacionisme

Una manera d’estimar la penetració del negacionisme climàtic a una comunitat lingüística consisteix en utilitzar Google per a veure quants textos relacionats amb el canvi climàtic inclouen paraules habitualment associades al negacionisme tals com “falòrnia”, “estafa”, “socialisme”, etc., i deduir-ne el que podem anomenar ‘índex de negacionisme’. Aquest mètode no ens permet treure conclusions a partir dels valors absoluts, però les comparacions entre idiomes i intertemporals poden ser vàlides. El resultat (orientatiu) ens mostra la importància relativa del negacionisme climàtic a Internet en anglès, castellà i català, i ens indica que té un impacte creixent en les tres llengües al llarg del temps, per bé que molt limitat en català.

Percepció social del canvi climàtic

Als Estats Units, on el negacionisme és més actiu, la percepció de la gravetat del canvi climàtic difereix lleument entre diferents graus de coneixement professional del problema, mentre que la incredulitat és molt més gran per a la població en general (barra més fosca) (94) . Així mateix, enquestes de Gallup i dels sociòlegs Aaron M. McCright i Riley E. Dunlap, estudiosos acadèmics del negacionisme de la Michigan State University mostren la diferent percepció del canvi climàtic en funció de la tendència política (95), resultat de la polarització promoguda.

Un estudi recent de la Universitat de Santiago de Compostela assenyala que, si bé la percepció pública del canvi climàtic a Espanya ha augmentat sensiblement al llarg dels darrers anys, el 2012 només un 64% l’atribuïa exclusivament o principalment a causes humanes (i un 22% a causes tant naturals com humanes) (96).

Per la seva banda, els catalans creien el 2008 que el canvi climàtic era el principal problema del país al qual calia fer front, però només poc més del 50% creia que el canvi climàtic és un problema seriós que hauria de requerir actuació immediata – al voltant del 25% creia que hi ha evidència suficient (97).

El negacionisme a casa nostra

A Catalunya hi ha negacionisme climàtic, però el que s’expressa en català o a òrgans catalans és relativament pobre en relació al castellà (que en tot cas no té seu a Catalunya) i, sobretot a l’anglès. N’examinarem les possible causes cap al final d’aquest text.

El nostre negacionista nacional té un nom ben conegut: Xavier Sala-i-Martín. Des de 1999 a El Periódico (98) i el 2002 a La Vanguardia (99), i singularment, amb la publicació de 6 textos a La Vanguardia el 2007 (100 a 105) – com a expressió catalana de la contra-programació a l’emissió del Tercer informe de l’IPCC que es va produir a nivell mundial – i un atac a la concessió del premi Nobel a Al Gore i l’IPCC a finals d’aquell mateix any (106), el nostre economista ultraliberal per excel·lència és el portantveu principal del negacionisme climàtic a casa nostra. No obstant això, la seva activitat pública en aquest terreny sembla haver-se reduït a aquesta sèrie d’articles que curiosament, excepte un d’ells, no poden trobar-se (o no he sabut trobar) a l’edició digital de La Vanguardia, però si a la pròpia web de l’autor o a la del Cato Institute.

No sembla gens casual que Sala-i-Martin pertanyi a la Fundació Catalunya Oberta, think-tank català de la xarxa Stockholm Network, la composició del qual respon a l’esquema descrit, per bé que compta amb molts més periodistes del que és habitual (107). La web d’aquesta fundació conté almenys un escrit típicament negacionista, amb el títol d’’El canvi mediàtic’ (108).  Tampoc deu ser casual que Sala i Martin sigui un membre destacat del Cato Institute, connectada al seu torn amb la Stockholm Network, xarxa que compta amb cinc think tanks a Espanya, entre ells la coneguda FAES de José Mª Aznar (109).

Altres expressions del negacionisme climàtic en català tenen a Internet com a seu, en nombre de cinc webs que he pogut identificar. És probable que alguns d’ells siguin personatges despistats, una mica frikies, tal vegada afligits de la síndrome de superioritat que sovint afecta aquesta gent. Però n’hi ha un parell, Ramón Mallafré i Gispert i Nihil Obstat (anònim), que responen prou bé a la tipologia estàndard. Cap d’ells, però, té l’afer climàtic com a tema únic ni principal. Cal destacar també els textos negacionistes de Josep C. Vergés al bloc ‘La República Catalana’, i la publicació a un especial de La Vanguardia d’un lamentable article de Richard Lindzen (110), un negacionista de referència entestat, contra tota evidència, en defensar l’’efecte iris’,segons el qual el clima de la Terra s’autorregula amb la nuvolositat (111). Un conegut divulgador científic, Josep Català, mort a principis de 2011, mantenia també postures típicament negacionistes als mitjans de comunicació. Finalment Josep Martí, director d’una empresa de comunicació i relacions públiques, va escriure el 2009 un article sota el títol «La mentida del canvi climàtic» al diari El Singular Digital (112).

Trobem per altra banda un malnom anomenat ‘Companys’ a tota notícia climàtica que publica el diari Público. Mostra un coneixement excepcional dels arguments del negacionisme organitzat, el que suggereix l’existència d’un back office àmpliament documentat. Amb prou feines aquest nic apareix a qualsevol altra notícia o bloc i, quan ho fa, és per a mostrar-se profundament espanyolista i emetre falsedats sobre la història de Catalunya (fenomen nou que s’està estenent darrerament a les versions digitals dels diaris catalans). És possible que es tracti d’un negacionista professional, i que en llocs diversos, i fins i tot als mateixos llocs, adopti perfils i identitats diferents: hi ha organitzacions dedicades específicament a aquesta funció, que disposen fins i tot de software específic per tal d’evitar errors i ésser descoberts (113).

Conclusions

Com és que el negacionisme climàtic té relativament poca incidència en llengua catalana? La meva hipòtesi té dues vessants: 1) creu que amb el castellà, molt més actiu, ja fa l’efecte, i 2) no li cal.

Respecte a la hipòtesi 2, tinguem en compte els següents fets:

1. L’Institut Català de Ciències del Clima (IC3) té al seu Consell Assessor, entre alguns científics de molt alt nivell, a Eduardo Zorita, una persona en l’òrbita negacionista que es va fer ressò del cas Climategate (114), actualment al Helmholtz-Zentrum Geesthacht alemany. És un estret col·laborador de Hans von Storch, conegut pel seu activisme negacionista light al terreny de la climatologia estadística (115).
2. La veu més mediàtica la personalitza Tomàs Molina, el meteoròleg de TV3. Malgrat que sembla una persona amb consciència suficient sobre el tema i ha escrit un llibre on assumeix les tesis centrals de l’IPCC (116), no l’esmenta mai als seus programes com a possible causa de fons dels fenòmens meteorològics extrems que descriu. Sembla voler adoptar una posició ‘intermitja’, admetent el debat en públic i fent així el joc al negacionisme. Fou l’ideòleg d’un acte, celebrat el maig de 2012, on hi va participar Anton Uriarte, un negacionista basc ‘dur’, també en l’òrbita del Cato Institute (i del Heartland Institute), que es va celebrar en seu tan noble com l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona (117). La seva sola presència polaritzà el debat, evintant així que s’analitzessin les causes de fons del problema i les possibles respostes socials i polítiques.
3. El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) de la Generalitat de Catalunya ha estat durant molt anys presidit per un banquer. En efecte, Gabriel Ferraté Pascual, que fou rector de la UPC i de la UOC, era president de la Caixa de Tarragona. Aquest organisme ha  exhibit sempre una considerable moderació, també al terreny climàtic. Promou l’economia ‘verda’ (sostenibilitat feble) i assumeix encara avui les tesi del conegut Informe Stern de 2006 de Nicholas Stern (118), un prestigiós economista de la London School of Economics. El seu treball ha estat molt criticat a la literatura acadèmica, i l’informe va quedar aviat obsolet en reconèixer públicament, només dos anys més tard, que s’havia quedat molt curt (119).

A la primavera de 2012 la presidència del CADS va passar a mans de Ferran Rodés, editor del diari Ara, president de la multinacional de PR Media Planning i membre de la Comissió Trilateral.

L’absència de comunicadors especialitzats en llengua catalana, intermediaris entre el llenguatge científic i el públic, pot estar contribuint també a fer innecessària una presència gaire activa del negacionisme climàtic organitzat en el nostre idioma. Crec que l’Associació Catalana de Comunicació Científica hauria de prendre la iniciativa en aquest camp, en estreta col·laboració amb la comunitat científica. La meva percepció, però, és que els seus socis, entre els que hi ha persones de gran competència, no entren amb decisió al terreny climàtic bé per manca de coneixement suficient, bé per no complicar-se la vida: saben que s’haurien d’enfrontar amb el negacionisme o que haurien de qüestionar seriosament l’status quo, i temen que els seus llocs de treball puguin afeblir-se encara més del que ja ho estan. Aquest tipus de desistiments forma part del cabàs de victòries del negacionisme organitzat, i es dona a tots els països del món.

Això no obstant, i en la mesura de que la Generalitat posi en marxa, com ha anunciat, un Pla d’Energia i Canvi Climàtic, podria ocórrer que, com ha passat a altres països, es produeixi una nova ofensiva negacionista. En tot cas, donada la moderació extrema dels objectius del pla, situats al límit inferior dels considerats per la Unió Europea i sempre en la línia de l’economia ‘verda’ (sostenibilitat feble), perpetuadora del status quo, no sembla que aquest projecte hagi d’inquietar gaire els interessos del poder econòmic.

Crec que es pot afirmar sense gaire marge d’error que el negacionisme organitzat ha assolit, a casa nostra com a tants altres llocs, els seus objectius.

Entrades relacionades

Por qué, probablemente, usted no se lo cree

Tabaco y clima, destrucción masiva‘Petition project’ ¿30.000 científicos contra Al Gore?
Cómo se sustituye a un presidente del IPCC
Niños: fumad y escalfaos, que así os ultraliberaréis (Heartland Institute)

Éticos en Durban: “El negacionismo climático es una forma nueva de asalto contra la humanidad”
La nueva estrategia del negacionismo climático-económico

Negacionismo en La Vanguardia (1ª parte)
Negacionismo en La Vanguardia (2ª parte) – Libro de estilo negacionista

Tipología del negacionismo: los climatólogos negacionistas no sólo son el 3%: son también los más malos

Por qué no se debe debatir con la negacionía

Perfil de negacionistes climàtics

1. Vincent Gray, el carbonero
2. Roy Spencer, el rockero creacionista
3. Henrik Svensmark, el cósmico
4. Christopher Monckton, el narcisista
5. Richard Lindzen (ver Negacionismo en La Vanguardia)
6. Xavier Sala-i-Martín

Stokholm Network
Cato Institute
Xavier Sala-i-Martin